Tornem a fer un salt en el temps: ja s’havien fet les primeres pel.lícules ( documentals) per al Nodo, el “noticiero y documental” de “ pase obligado” a totes les sales de cinema i a l’única TVE ( que es va emetre per primera vegada el 1943 i l’última el 1981 ¡!) .
Va ser a la P.S.M , 1952 ( curiosament un dels clubs que participà en aquestes exploracions les inicià a la nostra zona: el GERSAM de Montpellier, actualment dissolt), arran de la mort accidental d’en M. Loubens.
Durant molt de temps va ser la cavitat més fonda del món ( 1966 al 1979 ) , junt amb la Gouffre Berger ( 1954 al 1966; Engins-Isére, França ) amb desnivells que ja superaven, encara que de curt , els mil metres.
Fins que van esdevenir-se l’esmentada BU-56 ( Illamina-ko 1980, pirineu navarrès oriental, karst de Larra ), réseau Jean Bernard ( 1981, Samoëns- Haute Savoie , Franca ), i a la dècada dels nouranta la “carrera” per aconseguir la cota mítica: els dos mil metres de profunditat.
Apareixen -1000 ràpidament a Picos de Europa, fet que obliga als clubs catalans i espanyols a unir-se per aconseguir fites ( també amb belgues, francesos, anglesos, polacs ... ) en els famosos “cocktails” , “amalgames “ o inter-clubs: torca Urriello , sistema del Trave. torca Rebecos, que en successives exploracions arriben als 1400 mts. de desnivell; i l’esmentada torca del Cerro. Hores d’ara, hauríem d’afegir el sistema Cornisa-Magali, que fa 1500 mts. i escorça la distància amb la torca del Cerro.
A Europa apareixen gouffre Mirolde, ( Samoëns-Haute Savoia, França ), et “l’alternative”, la de Lamprechsoffen als Alps interiors ( Salzburg, Austriche ), o els actuals rècords caucàsics on els espeleòlegs es juguen la vida més a fora que no pas a dins: Krúvera - Vorovna ( repl. Abjàcia ), amb més de 2150 mts. de desnivell setembre de 2008, i Illyuziya-Snezhnaja ( Georgia ).
A mitjans d’octubre de 2004, s’assoleix la cota - 2050 mts. a aquesta cavitat per un grup d’espeleòlegs rusos, andalusos, madrilenys i bascos. Sembla ser que cada cinquanta anys s’assoleixen fites d’aquest tips: 1904, sud geogràfic antàrtic; 1954, cim a l’Everest. Només que aquestes fites estan localitzables ¡¡
La cavitat rècord en desenvolupament és, i de llarg, la Mammouth Cave , que trespassa tres estats als USA, en un recorregut de poc més ¡! de cinc-cents mil mts.
En el començament dels anys vuitanta hi va haver una revolució en la vestimenta que feia servir l’espeleòleg: surten al mercat teixits amb més prestacions, més còmodes, lleugers, aïllants, que juntament amb la prèvia revolució dels estris i material de progressió vertical ( ancoratges, cordes ) produeix que la seva extensió a tothom que faci espeleologia ( no només als exploradors de punta ) tingui la percepció d’una pràctica segura i menyspreiï altres circunstàncies inherents a l’espeleologia : crescudes possibles, hipotèrmies sobtades per sobre-esforç, cavitats no addients al nivell o simplement manca de preparació prèvia.
Això torna a traduir-se en nous accidents mortals
Tot plegat, no cal dir-ho, amb una diferència de 10 anys repecte els nostres veïns, els francesos.
Només aconseguim igualar-nos a mitjans dels anys nouranta, quan comencen a sortir les Tècniques de Progressió Lleugeres: amb cordes cada cop més primes ( es devallen pous amb cordes de “6mm” ¡¡ ).
Per tant és ara quan comença a ser imprescindible un bon equip humà i una bona formació físico-tècnica per assolir aquests nous reptes.
I tornen a sortir discrepàncies sobre qui i cóm decideix la seguretat: un organisme internacional, la UIIA decicedeix no homologar les cordes de 8mm. ( només com a auxiliars ) i els diferents organismes que tenen veu en aquest assumpte comencen a bellugar-se: l’E.C.E consensua unes normes de pràctica ( els seus famosos Unificació de Criteris ) i per la part F.E.E uns de modificats.
Si tornem enrere un xic,un altre cop, a la nostra zona de campanya, ens trobem que és 1987 i com a d’altres indrets ja havia succeït, ens vam trobar que havia passat altri grup: en el nostre cas un de Montpellier ( Gersam, ja desaparegut ) i un de casa nostra, ERE de CEC, que després ens pisparà un forat a l’oest de la zona, més tard retallada pels aragonesos al.legant qüestions prèvies.
Al sud-oest, als Alanos hi són els del SIS de Terrassa, a l’oest Selva de Oza hi és l’ERE del CEC i a l’est es troba la SIE Áliga, dins el massís de Bernera .
Malauradament el nostre potencial des de bon principi es detecta com a insuficient: observant mapes geològics , analitzant fotos aèries i rastrejant el terreny no passarem mai dels 350 mts. Malgrat tot , en aquest petit racó del pirineu allunyat de qualsevol ruta pseudo-turística i inclús quasi trekinera n´hi ha gairebé tot allò que ha d´haver en un gran sistema: karst exterior accessible ( molt tectonitzat, amb el que això comporta), en alçada ( boques per sobre els 2000 m.s.n.m ), sorgències a nivell inferior (+ ó – 1100 m.s.n.m. ) i zones estructuralment connectades.
La decepció és ben palesa quan després de múltiples intents no s’aconsegueix connectar les boques superiors més importants ( degut a la tectònica ) i tampoc no s’aconsegueix enllaçar amb les sorgències inferiors : santa Ana i Castillo, amb mòduls d’estiatge força importants.
Resten com a cavitats importants CN-1 altrament dit nevero, amb –221 m.p. i 70 m.r., B-15 o Grallera de la Brecha del Rincón amb –240 mp. i 160 m. B-9 o Brecha del Rincón amb –223 m.p. i 305 m.r., la cova dels Mosquits amb 150 m. de recorregut i la cova del Maestro amb –52 m.p. i 370 m.r.
Des de l’any 2000 que l’exploració a Agüerri no ha fet que minvar, i això és un reflexe tant de les expectatives que dóna la zona com les de les noves generacions que són multiactivitats i no gaire compromeses amb tasques tan feixugues.
També, com a d’altres grups, hi ha hagut immigració i emigració. Aquesta darrera molt curiosa perquè molt material humà valuós va anar al mateix grup: SiE Áliga.
I degut al tancament de SIRE Barcelona, alguns integrants van acabar a la nostra secció, així com del desaparegut grup de la SEAT.
Abans era normal que molts grups no es formessin al voltant d’un centre excursionista: grup Standard ( de la companyia elèctrica americana ), d’Enginyers ... sobretot fora Catalunya.
Tanmateix hi va haver un període sense activitat al club: de 1982 fins 1986.
També, al principi dels anys nouranta comença una col.laboració amb les activitats que prepara el districte de Sants – Muntjuïc i que es tradueixen en el muntatge de Ponts de Mico, Tirolines, sobretot els dies de Reis; i que segons els anys ( o millor dit segons el nivell de col.laboració ) es poden dur a terme o no.
A més es feia una altra al col.legi Perú, al barri, que va desencadenar en la primera constitució de pseudo-empresa per part de membres de SIRE per beneficiar-se personalment de la subvenció a l’activitat per part d’Ensenyament.
Els mateixos que més tard provocarien els malentesos amb SIRE Prat i que tindrien problemes amb “pèrdues” de material col.lectiu de la secció. Cap el 1999 tots aquests van deixar la secció..
I és també als nouranta quan patim de ben a prop l’accidentalitat, amb la pèrdua d’un company durant unes exploracions al massís d’Aralar ( sist. Ormazarretako – Larretxiki, Navarra ) d’una manera ben trágica i lamentable.
També hem patit accidents greus , com el que va passar als pous d’entrada al sistema Caballos – Valle ( Rasines, Cantàbria ) el 2001 i que va servir de pedra de toc perquè diferents organismes que fins aleshores treballaven cadascú per la seva banda es possessin en la mateixa onda: ja que el rescat + logística + trasllat + hospitalització van suposar 16000 €. Va ser el resultat de la unió de diferents causes: la mala sort i la poca idoneïtat de la cavitat per al nivell de l’accidentada.
Actualment, les taxes de sortides a rescats oscil.len entre els 11.000 / 12000 € de l’helicòpter, els 3500 / 3700 quan són a peu, i l’assistència sanitària és variable ( depenent de la gravetat ).
I dels incidents tipus processionària dels pins, pèrdues dins cavitat ( una amb posterior rescat, curiosament a la mateixa cavitat de Rasines ), caiguda de pedres accidental , “confusions” a l’hora de dinamitzar una sortida de cavitat ( que van provocar pre-congelcions ) ... ni parlar-ne; fóra molt extens.
Cal destacar també la participació de membres del nostre club a expedicions internacionals com ara la que va dur a terme la F.C.E a Hondures el 1997 ( tot coincidint amb el Centenari de l’Espeleologia catalana ) i que va assolir com a principal fita el rècord mondial de desnivell en conglomerats, que fins aleshores corresponia a la nostra Cuberes ( Pallars Jussà ).
Fins aleshores calia destacar com a expedicions importants la caucàsica de 1991 ( amb espeleòlegs lituans ) i la del primer -1000 al continent Àfrica: Annou- Iflis el 1985.
La SITUACIÓ ACTUAL és força complicada, ja que és molt difícil crear motivacions quan hi ha tanta competència / oferta en el món de les activitats esportives dins el medi natural i quan a la societat puntua qui més diners en fa.
Tenim els organismes oficials: dprts. de Cultura i d’Ensenyament, en territori català , que han començat a regular aquestes activitats i a reglamentar-les: anys 2003 i 2002 respectivament. Degut sobretot a l’augment espectacular dels incidents / accidents des de 1995: tots recordem l’amarga experiència de la riera de Merlés ( el Berguedà ) on hi van morir ofegats dos nens l’any 2001 en la pràctica d’aquests anomenats esports de risc ( descens de canons, on hi és ficada l’espeleologia ) per manca de preparació i coneixements de l’activitat. Recentment hi hagut condemnes de presó per els considerats reponsables.
D’altra banda, per la denúncia de competència deslleial interposada per les empreses d’aventura respecte els cursos d’iniciació ( que ara tindran unes sortides practiques que hauran de dir-se d’entrenament ).
Malgrat tot les empreses no haurien de ser la competència sinó més aviat un complement: model de desenvolupament econòmic per a comarques i indrets amb perspectives difícils.
D’uns anys ençà fins i tot l’espeleologia és motiu d’aprofitament no només visual / cultural, sinó també esportiu, a l’anomenat Turisme Actiu, com ara a Cantabria, a la xarxa de coves visitables del Alto Asón, que per uns 20 € fan visites de mitja jornada.
I quan a la resta de l’estat es segueix una política o un ritme diferent d’aplicació; o simplement van pel camí que li rota als responsables de torn ( p.x. a Cantàbria ).
O t’hi trobes pals ficats a les rodes per responsables de la F.E.E que mantenen un frec a frec personal amb la F.C.E moltes vegades més enllà de la legalitat: amb resolucions en contra de la FEE dictades pel Consejo Superior de Deportes.
Si a això afegim la pràctica que van començar els francesos ( com sempre: cal recordar que els estatuts de la Fedération Française d’Speleologie ja preveien aquesta situació, d’això fa més de 70 anys ) que és el tancament de cavitats, s’está estenent a d’altres indrets ( sense possibilitat de visita ni amb permisos controlats; només cal però, tenir bons “contactes “ : serra d’Aralar ...).
Si a més, també afegim l’aprofitament turístic d’algunes cavitats ( p.x. Valporquero a León , el grup de Benifallet a Castelló, Pozalagua a Bizkaia , Galiana baja a Sória, Ojo Guareña a Burgos, Güixas a Osca, Molinos a Terol, Arazena a Huelva, i darrerement la “perla” del nord, el Soplao, Cantàbria ... sense perjudici de les “turístiques de tota la vida”: Nerja, Drac ... ) adjudicat a empreses sovint privades que s’estructuren cooperativament i que beneficien, diuen, el municipi.
Esperem que la nostra perla, Vallgornera, no pateixi aquestes restriccions econòmiques
Potser si estiguessin obertes ja no serien allò que són ara ¡¡.
Si, a més, tenim l’ampliació de perímetre de Parcs Nacionals acompanyats de restricció d’activitats: només hi concedeixen permisos a grups en concret, com ara G.E.Pedraforca a Ordesa – Mont Perdut, Edelweiss a Ojo Guareña ...
A casa nostra la tasca de la FCE és important en aquest sentit, ja que podem fer activitat al Parc Natural dels Ports de Tortosa – Beseit sense contractar cap empresa d’aventura, o anar a visitar d’altres cavitats ( p.x. Solencio Bastarás, Osca, que és dins un coto de caça; av. GESM , Málaga ; aconseguir permisos a Cantàbria sense habilitacions ... ), si hi ha establert conveni.
Això beneficia, i molt, en un món cada cop més regularitzat el col.lectiu, d’altra banda no gaire extens: més o menys 900 - 1000 targes / any a Catalunya, i al voltant de 5000 a la resta de l’estat.
Si afegim també les responsabilitats civils, que cada cop són més exigents: ja que la societat civil comença a fartar-se de rescats onerosos: el rescat fins avui és gratis, no pas el muntatge exterior determinat per Protecció Civil, el trasllat i les factures hospitalàries ( cobertes per l’assegurança ) encara que ningú no n’ha pagat cap, per les “excuses” dels impostos.
L’any 2004, però, s’ha redactat una normativa estatal que exigeix el pagament a tot aquell que no estigui degudament assegurat ( d’aplicació el 2005 ). A casa nostra, a més, tot allò que signifiqui imprudència o no adequació a nivell.
Nosaltres vam tenir l’experiència de l’accident a la base dels pous de la Torca Caballos ( Cantàbria ) que va suposar la demanda de 16000 € i que l’accidentada se’n va escapolir ( sense cap tipus d’asseguranca ¡¡ ) mitjançant un buit legal trobat pels reponsables de la FCE : la federació càntabra va acceptar una solicitud de permís de visita sense que la preceptiva comprovació de tarja federativa / asseguranca estiguès en regla, perquè no va consultar pas la federació d’origen ( ni us acudeixi pensar que al responsable a Cantàbria li fessin dimitir ).
Així tenim que la pràctica de l’espeleologia és cada cop més paperassa que no pas efectiva.
Hem d’afegir també la normativa actual aprobada pel Consejo Superior de Deportes i el Departament corresponent en aquí sobre l’adequació de les federacions a paràmetres esportius ( molt a veure també amb les subvencions rebudes ).
Situació encara que prevista des de l’any 1997: quan van fer-se els canvis estatutaris a la UEC de SANTS per passar de club de lleure a club federat. Ratificats per la Secretaria General de l’Esport, depenent del Departament de Cultura ¡¡ per mirar d’adequar-se a la llei de l’Esport de 1988 ( modificada per decret el 1991 ) i finalment refundada en text únic en juliol de 2000 per Decret Legislatiu.
Només que ara ens demanen que siguem esportistes, competint:
la nostra federació, perqué els clubs continuin amb els seus cursos d’iniciació (veritable font de renovació i de relleu generacional i que ara tindran sortides pràctiques que es diran d’entrenament ¡! ) ha establert un marc de competició que es fonamenta més en una pràctica segura de les diferents tecniques espeleològiques: progressió vertical, autosocors, ... ( en temps mínim, es clar ).
L’opció en aquestes contrades ha estat oposada a la que per exemple es duu a terme a Andalusia: amb la travessa Hundidero – Gato en temps mínim, i amb la creació d’un Comité Técnico Deportivo; o amb les competicions en exteriors, i artificial, que es fan a Madrid des de fa 10 anys.
Es clar que el seu plantejament de base no és tan científic – cultural.
I a més, que a no gaire gent li agrada rentar corda, o tenir-ne cura, i mantenir el seu material personal. Tampoc no és una activitat per lluir gaire cara la galeria.
La convocatòria del primer Congrés Català d’ Espeleologia ( octubre de 2004 ) que junt a la celebració del vint- i-cinquè aniversari de la creació de la Federació Catalana d’Espeleologia van servir de plataforma de re- llençament d’esdeveniments de gran format, de reconeixement del col.lectiu , de “trobada” de les generacions heroïques i les noves tecnologies; en definitiva, una festa.
Es constatà que avui dia encara hi ha recances respecte la FCE per part no només de grups espeleològics del pais ( que no van participar o van fer-ho sense gaire entusiasme, p.x. G.E.B ) sinó també per part de la FEDME.
Encara que és palés que el perill dibuixat en segregar-se la FCE com a independent en el seu moment no ha significat cap daltabaix.
També va fer-se un petit homenatge als clubs, cor i ànima de la Federació.
En l’acte del vint-i-cinqué aniversari va asistir-hi el secretari general de l’esport catalá, que va precisar que faria un esforc perquè l’esport en general, i les federacions petites en particular, tinguessin un bon recolzament dins l’esport competitiu: així doncs, a competir, per les subvencions, es clar ¡¡
Cal fer referencia a l’excepcionalitat feta pel Consejo Superior de Deportes reconeixent a un espeleòleg andalús ( integrant de l’expedició Arábika que va assolir el 2004 els dos mil metres de profunditat ) com a esportiste d’èlit ( es a dir, de gran nivell ). Salut ¡¡
Tot i això, l’aventura continua: les troballes a d’altres zones kàrstiques ( sovint en materials no calcaris ), fan que l’exploració espeleològica s’estengui més que mai. Trobem Mèxic, amb sistemes de gran recorregut, desnivell i inundats ( xarxa cenotes ) que s’inclouen entre els més espectaculars del món. La Xina amb esfereïdors enfonsaments; Madagascar, la Patagònia xilena amb enlluernadores formes exocàrstiques ... .... .... .... .....