Arran de l’esclat de l’exploració subterrània als anys cinquanta, al barri de Sants de Barcelona es creà una secció d’exploracions i recuperacions ( després recerques ) subterrànies (als antics locals de la UEC de SANTS, Jocs Florals 20) l’any 1962 , al novembre.
La Unió Excursionista de Catalunya de Sants adoptà aquest nom pels vols de la segona república, el 1933. Va ser el resultat d’integrar sota el nom d’Unió Excursionista de Barcelona de Sants els clubs de Sants i el de Montgrony el gener de 1932; ambdós creats quatre anys abans ( el club Alpinenc s’hi sumà l’any 1934 ).
Dels locals anteriors van traslladar-se al n° 51 del mateix carrer l’any 1971 ( car que el local del carrer Alcolea no es va poder aconseguir ); i l’any 1985 van fer la darrera ampliació comprant els locals colindants: n° 53. Tots dos són propietat de la UEC de Sants ( per tant dels seus socis ).
UEC de Sants està integrada dins la UEC ( amb un conveni d’actuació conjunta signat el 1997 ) i on s’organitzen ( les diferents UECs ) sota el nom de Consell General ( que tants maldecaps ens està donant darrerement ). És membre de la FEEC ( fundada l’any 1920 ) que a la sua vegada és membre de la UIAA ( federació internacional d’alpinisme ).
Al registre de clubs esportius de la Direcció General de l’Esport de la Generalitat consta com a n° 4122 .
Aquest esclat va ser consequència, primer, dels avenços en material exploratiu: escales metàl.liques ( que no precissaven de tanta participació de personal per muntar les famoses plataformes on es colocaven els tornos).
També gràcies al ressó internacional de la mort d’en Loubens a la Piedra de San Martín el 1952.
I degut a diferents crisis dels petits grups que van crear-se la década anterior: el primer de l’estat espanyol va ser el GES del CMB, l’any 1948 .
Aquests petits grups van sortir com a bolets a finals dels anys quaranta:
Grupo Espeleólogos Granadinos, 1949; Sociedad Ciencias Naturales Aránzadi, 1949 ( potent grup primerenc, gran divulgador científic i gens esportiu ); SEU a Bilbo, 1950 ( després Grupo Espeleológico Bilbaíno ); SES del Centre Excursionista de València, 1951; Sección Espeleológica del Grupo Excursionista d’Alcoi, 1950 ; Grupo Espeleológico Príncipe de Viana ( referent en el karst navarrès), 1953; Grupo Espeleológico Edelweiss ( referent en el karst burgalés i grup exclusiu per a Ojo Guareña ). Molts van ser creats gairebé al socaire de l’administració, subvencionats per les diputacions provincials: Edelweiss i Aránzadi.
D’aquesta manera es començava l’exploració sistemática del Pirineu, que fóra re-descobert per als exploradors per Lucien Briet , els primers anys del segle XX; i que endegà el pare de l’espeleologia moderna, n’ Edouard A. Martel , amb la col.laboració del mossén N. Font i Sagué a Catalunya: visitant la cova del Salnitre ( Baix Llobregat ) i la de la Fou de Bor ( Cerdanya ) l’any 1896.
Ara cal fer un petit apunt històric en referència a la re-descoberta del pirineu subterrani: Pirineus és una extensió del grec Pireo, que vol dir foc; i tret de l’al.lusió filosòfica de Platón ( mite de la caverna, molt actual d’altra banda ) no van aportar res. Tanmateix els romans: només s’hi referien a efectes pràctics ( aprofitaments hidraúlics). Els árabs idénticament. I la foscor s´estén a l’Edat Mitjana quan les coves esdevenen indrets supersticiosos i refugi de bruixes i bruixots, trabucaires i bandolers.
No és però fins l’any 1665 quan un jesuïta alemany, Atanasius Kircher, que publicà en llatí el Mundus Subterraneus. El 1748, i per ordre imperial, comencen a explorar-se els “abismes” del Karst i Morávia ( avui dia Txèquia ). El 1840, a Trieste, s’abaixa fins el fons de Trebiciano ( 300 mts ¡¡ ) per un aprovisionament d’aigua.
I el 1888 es dóna per inaugurada l’Espeleologia “per se” amb les exploracions sistemátiques d’en Martel i Armand.
A l’estat espanyol aquesta activitat redreça, després de la guerra incivil, l’any 1949 quan s’aconsegueix baixar el pou de 92 mts de l’av. de la Ferla ( Olesa de Bonesvalls ) i instalar-hi el primer campament estatal “sotaterra”.
Abans LL. M. i Vidal va publicar el 1885 un petit recull de coves lleidatanes, i Puig i Larraz, el 1893, publicà els primers catàlegs: “Catálogo geográfico y geológico de las cavidades naturales y minas primordiales de España “ ( tom 21 del Boletín de la comisión del mapa Geofísico de España) i “Cavernas y Simas de España” ( amb més de 2000 ressenyes ).
Font i Sagué en publicà el seu el 1897: Catálech Espeleológich de Catalunya ( amb 333 ressenyes ).
Amb aquesta sistematització, d’una banda s’explorava la que esdevindria una de les cavitats emblemàtiques en volumetria, al Pirineu occidental: la Piedra de San Martín ( Arette – Belagoa; França – Navarra ) i de l’altra el Conflent es regirava per resseguir les que serien durant prou temps les més grans en desenvolupament: sist. Fuillá – Canaletes i la d’en Gorner; i on s’hi descobriria la més preuada de totes: réseau Lachambre.
Si tornem al nostre grup, després d’aquest petit passeig per la història, descobrim que s’aplegaren un grapat de persones per mirar de muntar un grup cohesionat i organitzat. Molts dels seus primers integrants provenien de la SES del CE Puigmal . El primer avenc realitzat ( que no explorat ) va ser el de Terradelles ( hores d’ara esfondrat ).
Des de ben d’hora els primers components de la SIRE van començar a convocar actes divulgatius d’aquella “nova” activitat al barri: a cavall entre l’esport i l’aventura, entre l’especificitat científica i l’aprofitament que la societat en podria treure: estudis hidrológics de perimetria de conques fluvials o d’aprofitament elèctric, com la fallida per l’EDF a la salle de la Verna, a la P.S.M ; jaciments arqueològics com ara Atapuerca i la famosa “sima de los Huesos”; o les mines d’aigua romanes de la Serralada de Marina – de Sant Just Desvern - la curiosa Cova Urbana de Tarraco ( que discórre gairebé sota l’actual mercat de la ciutat); complementació de tasques mineres com p.x. zona salina de Cardona; paleontològiques com ara les noves troballes a Corbera o Castelldefels, manteniment de captacions d’aigua ( com a Tavertet, dins el Serrat del vent ) ...
Cal fer també un xic d’etimologia: la paraula Espeleologia va ser proposta d’en M. Emile Riviére, que la va derivar del grec, unint el mot que significa caverna i el que significa tractat o discurs; en el llatí va quedar ja molt semblant: spelaelogia.
Encara que el nom propi de caverna és Spelunca.
S’ha de refusar el mot Speologia ja que designa excavació artificial de tombes i sanctuaris a qué feien referència els gregs respecte els egipcis.
Tornem al nostre grup. L’any següent, 1963, convoquen el seu primer curs social d’aproximació a aquest món amagat.
I és al 1964 que ja són capaços de gestionar i promoure la 1era. Exposició Internacional d’Espeleologia a Barcelona, al Palau de la Virreina.
D’aleshores ençà, vint-i-set cursos d’iniciació han vist passar pel club molta gent ( a un promig de 8 persones/ curs ) i han estat la part motriu que ha produit els relleus generacionals: uns cursos per ensenyar a gaudir i a respectar.
Cursos que per altra banda no s’assemblaven als d’ara: es fletaven autocars per anar amb els 114 aprenents d’exploradors que va haver-hi al curs de 1964 ( entre tres clubs). I on també hi ha diferents postures: descobrir aquest món a més gent ¿?; bé, com a mínim fer-ho amb un xic de responsabilitat.
El 1997 va convocar-se el primer d’una “ nova” atracció: el de Descens de Canons i Engorjats. D’aquests només en portem set.
Però el que és més important en el desenvolupament i formació d’un/a espeleòleg/oga: van estendre les seves exploracions i recerques primerenques més enllà del seu voltant més immediat ( Garr af , on hi ha un avenc amb el nom del grup, tot just en un dels morros del plà de Querol ); tenint en compte que aleshores per arribar a l’avenc de la Ferla ( Olesa de Bonesvalls ) calia gairebé tot un dia de viatge.
De seguida s’atansen a la Serra de l’Obac, a l’Ordal , i quan hi ha uns quants dies de vacances ( aleshores ni es somiava amb dissabte festiu ni 30 dies seguits de vacances ) s’en van cap el sud del pais, on hi confleixen la serralada ibérica i la prelitoral catalana: Ports de Beseit i Maestrat.
Arrenca aleshores allò que s’anomenaria Operación Levante ( 1965 ) desenvolupada en dotze fases, fins el 1970. I també, a posteriori, la Operación Turolensis.
És en aquest any quan es convoca la 2na Exposició Internacional amb assistència de representants sobretot europeus, i també arreu del món. Tot coincidint amb el primer Congreso Nacional de Espeleologia celebrat al desembre al Palau de les Nacions, organitzat per l’aleshores Comité Catalano – Balear d’Espeleologia depenent de la - Federación Catalana de Montañismo-.
Fins el 1986 no hi va haver a Catalunya un altre acte de caire internacional: el novè Congrés Internacional celebrat durant els mesos d’estiu.
Aquest neguit divulgatiu es complementà amb l’edició d’uns fulls periódics d’informació especialitzada de les seves activitats, i que anomenaran BOIS a partir de l’any 1970, quan ja té un format definit. Aquesta publicació s’assembla al Guadiana i apareix fins 1981; l’últim s’edità el 1997.
Més o menys simultàniament comencen a sortir col.laboracions amb altres grups de la província: p.x. a l’exploració de l’av. Montserrat Ubach ( Solsonès ) el 1965 ( durant molt de temps el forat més fondo del principat ); i també de l’estat espanyol dins les campanyes a la cavitat estrella de l’època: Ojo Guareña, a Burgos ( explorada conjuntament amb molts grups des de 1968 ) i que esdevindrà una de les cavitats més importants a nivell mundial pel seu desenvolupament ( prop ara dels 100qm. ) i declarada en de Interés Cultural “ per les troballes arqueològiques fetes: i barrada a visites espeleológiques ¡¡
D’aquesta manera el seu neguit explorador s’estén fins a Gipúzkoa: a l’anomenada Gaztelu-ko Leizea ( 1970 ), i a les terres més meridionals de Franca: el Conflent, a la comarca de l’Ariége: grotte de Fuillà i d’en Gorner.
