Ressenyes

Avui ens desplaçarem a Formigueres al Capcir francès per fer una ruta de cap de setmana.

El Peric està situat al Massís del Carlit i està compost per dos cims, l’occidental de 2.810 m i l’oriental o Petit Peric de 2.690 m. El cim més alt és a la divisòria de tres comarques, l’Alta Cerdanya, el Capcir i l’Ariège. Nosaltres pujarem pel vessant del Capcir.

La nostra proposta d’avui hem de situar-la al Pirineu, concretament entre la Parroquia de Canillo, a Andorra i la Vall d’Aston a l’Ariège francès.

Situem-nos doncs a Vall d’Incles que és una vall del Principat d’Andorra situada entre el Tarter i Soldeu. Va en direcció nord-est, sud-oest i està considerada la vall més bonica d’Andorra. La Vall de Juclar – Siscaró és secundària dins de la d’Incles però té l’honor de ubicar l’estany més gran d’Andorra, el de Juclar.

Sortim de l’aparcament que hi ha al Pont d’Incles (1.750 m.), a l’entrada de la vall del mateix nom i a tocar del poble de Soldeu (parròquia de Canillo). Anem, primer per unes escales i després per un corriol que surt a un carrer de la urbanització d’Incles. Al final del carrer seguim l’ample camí de la Obaga de Juclar, que sempre deixant el riu d’Incles a l’esquerra ens portarà fins al Pont de la Baladosa. Aquest camí, força planer, ens permet contemplar aquesta ample vall glacial esquitxada de bordes convertides en residències de luxe, i ponts (Orri, del Llarg, Bonavista i Baladosa) que unien les pastures amb el camí de la Obaga.

Al Pont de la Baladosa, (1.800 m.) arriba el Camí del Solei, convertit en carretera practicable en horaris marcats per a tothom i transitada per mini-busos elèctrics dins de les hores en que està tancada. En aquest punt la vall es divideix; la d’Incles segueix al nord i la de Juclar va cap a l’est. Nosaltres seguirem la primera, un cop creuat el pont, per un corriol que fent llaçades, guanya alçada ràpidament pel costat del riu Manegor. A partir del 2.000 m., la pujada es suavitza i veiem al fons el Port d’Incles, on ens dirigim. Seguim pujant i els últims 100 m. tornen a ser forts. Arribem al Port d’Incles, (2.263 m.) també anomenat de Fontargent pels francesos i la vista és espectacular. Estem a uns dels camins fronterers més importants entre Andorra i França, pas de ramats, de contrabandistes i d’exiliats, tant de la guerra civil espanyola com de la mundial. Als nostres peus veiem els Estanys de Fontargent, la Vall d’Aston, i al davant, el Refugi de Rulhe, cap on ens dirigirem. Pel costat andorrà veiem tota la Vall d’Incles, el circ de Cabana Sorda i la Coma de Varilles, el Tarter i l’Alt del Griu.

Baixem cap els estanys per un corriol ben marcat que en alguns punts serpenteja entre blocs de pedra. Arribem a l’estany gran i l’anem vorejant per l’esquerra. Sempre seguint al costat de l’aigua anirem cap a la dreta fins al seu desguàs. Creuarem el rierol i agafarem el Camí dels Contrabandistes, indicat per una placa a la roca, que baixa amb rapidesa per el vessant dret cap a la Vall d’Aston. Aquest camí presenta algunes dificultats en el creuament de tarteres de grans blocs, però que, amb precaució poden superar-se. Al fons de la vall arribem a la Bassa de l’Estanyol, un petit estany envoltat d’aiguamolls. Un indicador ens marca el camí del refugi de Rulhe (2.185 m.) a l’esquerra i ens hi dirigim. El camí va fent llaçades i en alguns punts la pujada és dura, però un cop al refugi, el panorama compensa l’esforç.

Sortim de Rulhe desfent el camí fins a la Bassa de l’Estanyol i anem al sud sortejant grans blocs per un camí planer. Arribem a l’Estanyol, un llac tancat per parets de roca per on salta l’aigua de l’estany de Juclar situat 200 m. més amunt. Comença una forta pujada per salvar aquest desnivell per un camí franc que va fent llaçades. Arribem a

l’estany de Juclar situat dins d’una cubeta glacial envoltada de muntanyes de més de 2.800 m. que s’emmirallen a les seves aigües. El voregem per l’esquerra, i de nou per blocs de pedra, per anar a buscar la última pujada fins la Collada de Juclar a 2.460 m. Un cop a dalt, estem al límit fronterer amb Andorra i la vista és espectacular. Davant nostre, la vall de Juclar amb els seus dos llacs andorrans i al darrera tota la Vall d’Aston per on hem pujat. Val la pena fer-hi un merescut descans i contemplar el rosari de cims de més de 2.800 m. que ens envolten.

Baixarem per un camí que ens porta fins a l’estret pas que uneix un llac amb l’altre. Creuarem i seguirem per la riba esquerra de l’estany inferior amb més o menys dificultat segons estigui el nivell de l’aigua, ja que aquest estany te una petita presa que en regula el seu volum. Arribarem al refugi guardat de Juclar (2.320 m.) on podrem descansar. Seguim caminant per un camí ben marcat però amb fort pendent  salvant els salts d’aigua de la vall de Juclar per una espectacular passera de fusta penjada sobre un d’ells. En arribar al pont de Siscaró el pendent es suavitza fins a Pont de la Baladosa, ja a la vall d’Incles. Des d’aquest punt seguirem el mateix camí de pujada a través de la vall fins a l’aparcament del Pont d’Incles, final del recorregut.

Distància total: 24,3 Kms.

Desnivell acumulat total: + 1.094 m. / - 1.056 m.

Temps 1er dia: 5 h.

Temps 2on dia: 6 h.

Dificultat: mitjana però sempre que es tingui experiència amb alta muntanya i es faci a l’estiu, sense neu.

Notes: El tram de Fontargent fins a la Bassa de l’Estanyol i d’aquest fins a la Collada de Juclar pot ser de difícil orientació en cas de boira.

El camí d’anada i tornada fins al Pont de la Baladosa es pot fer a l’estiu amb un petit bus elèctric que surt del Pont d’Incles i així s’estalvien uns 5 Kms.

Per arribar el seu inici podem fer-ho per qualsevol de les dues entrades d’Andorra, per la Seu d’Urgell, o per Puigcerdà, a través dels ports de Puimorens i Envalira.

La Serra del Catllaràs és un espai del pre-Pirineu a cops infravalorat degut a la proximitat de les muntanyes que separen el Berguedà de la Cerdanya i que superen els 2.000 m. Està enclavada entre la Pobla de Lillet i Borredà, i entre Sant Jaume de Frontanyà i Guardiola de Berguedà, fent de barrera del riu Llobregat obligant-lo a desviar-se del seu curs cap a ponent per retornar a nord – sud-est que ja seguirà fins a la desembocadura. Actualment és un espai molt despoblat, però al segle XIX i fins a la meitat del XX tenia una gran vitalitat amb l’explotació forestal i minera. Això va fer que dins del seu àmbit trobem construccions tant originals com el Xalet del Catllaràs, obra d’Antoni Gaudí. També hem de destacar diverses construccions romàniques, la més antiga datada del segle X.

Comencem la nostra ruta a la Pobla de Lillet creuant el pont de ferro sobre el Llobregat i contemplant el més gran dels dos ponts medievals que hi ha al poble. Seguim pel barri de la Colomina, destacant-ne els seus carrers rectes i paral·lels, fins un petit oratori on ens desviarem a l’esquerra cap a Santa Maria de Lillet. Aquest espectacular recinte data del segle X fins el segle XV. Habitat per clergues i laics seguien les regles de Sant Agustí. El segle XIV va perdre part dels seus habitants a favor de la nova parròquia de St. Antoni construïda dins del recinte murallat de la Pobla que era la capital de la baronia Pinós Mataplana. No acaba d’abandonar-se, tot i patir un terratrèmol al segle XV, que va obligar a reconstruir-lo. És a la Guerra Civil, quant és incendiat, que s’abandona del tot. Actualment, parcialment reconstruït, podem fer-nos una idea del seu esplendor.

Poc més amunt trobem l’ermita romànica de Sant Miquel del segle IX i de forma circular. Dalt d’un cingle ben visible, pujarem fins el Castell de Lillet, de la mateixa època, coronat amb una senyera.

Entrem definitivament a la muntanya. Anem en forta pujada, primer per un corriol i després per una pista, envoltats de pi roig i boixos fins el Xalet del Catllaràs, aquesta original obra d’Antoni Gaudí que serví de vivenda als enginyers anglesos que explotaven les mines de carbó de la zona. Construït l’any 1.902 va estar habitat entre vint i trenta anys fins que va caure en l’abandó. El 1.971 el seu estat era deplorable i es va reconstruir parcialment per fer-hi una casa de colònies, però a finals dels 80, un canvi de normativa el va fer tancar de nou. Actualment està en fase de rehabilitació i s’ha refet de nou l’escala de cargol d’obra de la seva entrada que havia estat substituïda per una de metàl·lica. A l’entorn hi ha la Font del Xalet fent del conjunt un marc idíl·lic.

Estem a 1.350 m. d’alçada i seguim pujant envoltats de bosc cap a la primera de les grans llastres verticals típiques d’aquesta serra. Després de pujar unes escales,som al Mirador Roc de la Lluna a 1.490 m d’alçada. Espectacular balcó que ens permet contemplar tota la vall del Llobregat i les muntanyes que la tanquen al nord, Tossa d’Alp, Puigllançada, Cadi, Pedraforca...Retornem de nou al camí i sortim a una pista que revolta sota la segona gran llastra vertical, la Roca del Mig, i s’arriba al Prat de la Flor de Neu. A la nostra esquerra s’obre una petita vall entre dues grans roques, la

del Mig i el Roc del Joc que és la més alta de les tres amb 1.600 m. Ens endinsem per aquesta vall per un petit corriol fins un mur de roca que sembla que no tingui sortida però un pas a la dreta ens porta fins uns prats totalment tancats. Som al Joc de Pilota, anomenat així pels enginyers anglesos degut a la seva similitud amb un camp de futbol. Realment son dues grans dolines envoltades de fageda i amb una herba rasa com si fos una catifa. A l’entrada de la primera dolina trobarem un corriol amagat que amb una grimpada aèria ens permet pujar dalt del Roc del Joc.

Seguim pel bosc de faig fins a voltar tot el Roc del Joc i sortim de nou a la pista prop d’una font. Som al Prat Gespedor, un espai obert que contrasta amb el Joc de Pilota. Creuem la pista, però, i ens tornem a endinsar al bosc de faig, ara en forta baixada. Passem la boca d’una mina abandonada. Seguim baixant i sortim a la pista que va del Xalet al Santuari de Falgars, que seguim fins arribar-hi. Aquest santuari està datat per primer cop el 984 quant desaparegué l’ermita de Sant Cristòfol situada aprop. L’any 1120 es comença la construcció del monestir i el 1352 comença a acollir ermitans. L’any 1646, el monestir romànic, és substituït per l’actual, més gran. La imatge de Santa Maria de Falgars és del segle XV i és de les poques que dona el pit al nen. Actualment, el santuari, és una hostatgeria i restaurant força agradable. Te també una àrea de berenador i tot el conjunt és un gran mirador del Pirineu.

Sortim de Falgars pel Camí dels Graus que segueix pel fil de la petita Serra de Falgars separada del Catllaràs pel Torrent del Regatell. La baixada és constant fins a la casa del Tinet, ja a l’entrada de la Pobla de Lillet. Poc més avall arribarem al barri de la Colomina i al pont de ferro per on havíem sortit.

Desnivell acumulat: +935 / -935 m.

Distància:17,2 Km

Temps: 5,50 h

Dificultat: mitja (fort desnivell)

Ruta a peu:

Pont de Plansarenes, Sadernes, Can Colldejou, Coll Sitrelles, Santa Bàrbara de Pruneres, Palomeres, Coll Pregon, Planseslloses, Pont del Llierca, Pont de Plansarenes.

Garrotxa sembla que vol dir "terra aspre i de mala petja". Actualment, potser seria una exageració però, aquesta terra de valls profundes i trencades van fer difícil la convivència amb la natura dels seus habitants.

Santa Cecília de Sadernes és notícia des del 977 en terres del comte Bernat Tallaferro. L’església actual, d’estil romànic, data del segle XIII, amb algunes reformes del segle XVI. Davant hi trobem l’Hostal de Sadernes que porta en servei des del segle XIV.

Santa Bàrbara de Pruneres és un d'aquests nuclis habitats on es fa palesa aquesta afirmació. Encimbellat al punt més alt de la serra del mateix nom, domina tant la vall d'Oix com la vall de Sant Aniol, exemples clars de terreny abrupte.

Santa Bàrbara de Pruneres data del segle XII, tot i que podria haver estat ja habitat el segle X. Es destacable el porxo adossat a la seva façana.

Veurem, també, el pont medieval del Llierca (segle XIV) amb un únic arc de quasi 30 m. d'alçada ancorat sense fonaments a la roca del riu i que donen fe de la importància de les comunicacions tot i la

dificultat del terreny.

Començarem la ruta al Pont de Plansarenes, a 1 Km de Sadernes, tot i que si arriba en cotxe. El fet és que tenim 2 Kms de carretera inevitable i d’aquesta forma queda repartit i no es fa tan feixuc.

Passat Sadernes creuarem a gual la riera seca de Sant Aniol (cal vigilar en cas de fortes pluges) i pujarem en força entre bosc típic mediterrani fins a Can Colldejou, on s’obre la vista per contemplar els barrancs de la zona. Seguirem pujant suaument fins a Coll Sistrelles on agafarem un corriol que ens durà fins a Santa Bàrbara.

Ara podrem contemplar tota l’Alta Garrotxa, Ferran, Bassegoda, Martanyà, Montmajor... són alguns dels cims que contemplarem des d’aquest punt.

Iniciarem el descens cap a la masia de Palomeres, passarem per l’oratori de Planseslloses per arribar a l’espectacular pont del Llierca. El creuarem i seguirem per la riba esquerra del riu (dreta segons el sentit de la marxa). Passarem per Can Lloret (enrunat) i creuarem de nou a gual el riu per sortir a la carretera. A poc menys d’un kilòmetre arribarem al pot de Plansarenes, final de la nostra ruta.